Sabia que l’estiu s’apropava quan l’àvia començava a desar els plàtans a la nevera. No deia res, només ho feia. Els deixava allà, arraconats entre la llet i les sobres del sopar. A sobre la taula, amb prou feines aguantaven dos dies sencers. La calor els corcava. Es tornaven tous, amb la pell plena de taques negres.
A la cuina hi havia unes estovalles de quadres vermells i blancs que semblaven tretes d’un anunci. El sol s’hi filtrava cada tarda, implacable, pel finestral de l’oest. Escalfava tot. El plàtan, la xocolata del berenar, fins i tot aquell tros de llimona mig resseca que havia sobrat per donar un toc de gust als calamars. Tot madurava massa ràpid. Tot es feia vell abans d’hora.
La mare també ho feia. Jo li deia que no m’agradaven els plàtans freds de la nevera. Que sortien negres, durs, tristos. Però ella deia que no hi havia altra manera, que si no els hi posava s’acabaven fent malbé.
Ara ja ho faig jo quan comença a arribar el maig valent. Sense pensar-hi. Sense qüestionar-ho. Els poso a la nevera com un acte automàtic. Com si fos una herència. Com si aquell gest petit servís per protegir alguna cosa més que una fruita.
L’àvia. La mare. Jo. Dones que hem après a sobreviure a l’estiu i a tot el que madura massa aviat. Que hem après a cuidar en silenci. A protegir-nos amb detalls tan insignificants com desar un grapat de plàtans a la nevera.